“En els primers anys de vida es creen els vincles afectius que permeten el nodriment emocional; és una etapa en què l’infant aprèn a estimar i a relacionar-se, i a partir d’aquí, posa les primeres pedres de la pròpia identitat. En ocasions, això produeix “xocs” amb la resta del món, especialment amb els pares i mares, que sovint senten força malestar i inseguretat davant d’aquestes situacions”. Ahir dimecres 7 de novembre a les 6 de la tarda el mestre, psicopedagog i editor Miquel Àngel Alabart de l’Associació Arae va venir a l’escola a parlar de quines eines podem fer servir per acompanyar aquestes situacions, i ho va fer amb una xerrada que portava per títol “Prova de foc: límits, conflictes i rebequeries”. Per a les famílies a qui us hagués agradat però no vàreu poder venir a escoltar-lo, hem intentat reflectir bona part del que ens va dir en les següents ratlles; esperem ser el màxim de fidels a les seves paraules:
El Miquel Àngel va començar parlant-nos del perquè de les rebequeries dels infants: segons ell, són la manera de descarregar-se dels moments d’estrès, tant els que tenen a veure amb les seves necessitats bàsiques (gana, son, necessitat d’afecte o de descans…) com les emocionals (per exemple en situacions com els trasllats de casa, les separacions dels progenitors o altres problemes familiars…). Segons ens explicava, no hi ha cap mal en què plorin quan alguna cosa els surt diferent a com voldrien; més aviat al contrari, ja que això els descarrega. També sobre aquest tema, va dir-nos que -tot i que de vegades ens costi fer-ho- hem de fugir de la idea que els petits fan les rebequeries per molestar-nos a nosaltres. I el més útil de tot: ens va donar pautes a les famílies per acompanyar els infants en les seves emocions: ajudar-los a posar paraules al seu plor pot ser una manera molt eficaç; acostar-nos, ajupir-nos a la seva alçada, mirar-los als ulls i descriure el que veiem: “veig que t’has sentit malament perquè volies això i no ho has pogut tenir”. Amb aquest model, mica en mica l’infant anirà aprenent a posar ell mateix les paraules i a regular les seves emocions. Va afegir que si no reaccionem ràpid, segurament reaccionarem millor, ja que la reacció ràpida normalment és automàtica i no ens permet centrar-nos en el que és millor fer.
Com diu ell, als dos anys i mig o tres, l’infant s’afirma com a persona diferent de l’adult. I ho fa dient no a tot. Té la necessitat de trobar la frontera entre el jo i la resta del món, i és per això que l’adult ha de posar límits.Per una banda, hi han límits que són els que ens toca posar quan eduquem, i que acostumen a ser universals per tota la societat. Aquests, més que posar-los els assenyalem, com el fet de no poder travessar un carrer. No és un límit que hem decidit nosaltres, però sí que l’assenyalem. Per una altra banda hi ha els límits que cada persona necessita posar, i que són les nostres necessitats personals, diferents per a cadascú. Aquí toca demanar però en general no els podem exigir. Les normes es poden negociar, i alguna fins i tot imposar, però han de ser poquetes i clares. Va recalcar la idea que els infants poden guanyar algun dels combats amb els adults, però és necessari que la “batuta” de la família la portin els adults.
Quan els infants no entenen els límits arriben les frustracions; i és amb les rebequeries que aprenen a tolerar les frustracions. El missatge de l’adult ha de ser de comprensió vers l’infant, però ha de posar límits. I com els ha de posar, els límits? Cal que el sistema familiar acordi quins són els límits més importants a casa i quedin clars per a tothom. I és clar, aquests límits han de tenir transcendència. És a dir, no pot ser que anem repetint a les criatures que una cosa no es pot fer, la continuïn fent i no passi res. Segons deia ell, no és tant un tema de càstig i premi com una conseqüència positiva que té causa-efecte. Va posar el següent exemple: “si fas bé això i vas ràpid, potser fins i tot tindrem temps d’anar al cine!”
El Miquel Àngel va deixar molt clar que hi ha un tema innegociable: no es pot transgredir la barrera del cos dels infants; és a dir que, per exemple, no podem posar-los el menjar a la boca i obligar-los a engolir-lo. Si ho fem, els estem donant el missatge erroni que qualsevol podrà transgredir els límits del seu cos. El més adequat seria convidar-los mica en mica a tastar diferents aliments, i animar-los a fer petits passos en aquest sentit. I aquest exemple seria vàlid també amb altres temes relacionats amb el seu cos com per exemple el del control d’esfínters.
També va comentar la necessitat d’ajudar-los a resoldre els seus propis conflictes. Dels conflictes, n’aprenen molt, això sí, si són d’igual a igual i sempre que no hi hagi una part que abusi de l’altra. I va convidar les mares i els pares a fer de mediadors en comptes de jutges quan es donen enfrontaments entre iguals i a no posar-se de la part del que ells consideren que és el dèbil. Com diu ell, la manera de resoldre els conflictes dels infants és diferent a la nostra. Els hem de saber dir:“segur que vosaltres trobareu la solució”.
Per acabar, les famílies de l’escola van poder participar en un torn de preguntes i un debat distès en el que van poder plantejar dubtes i neguits propis. Les respostes que van rebre del Miquel Àngel acostumaven a acabar amb la mateixa frase:” això sí, no perdeu de vista que vosaltres sou els experts i expertes amb els vostres fills perquè sou els qui més bé els coneixeu“.
L’èxit de la proposta va fer que l’escola ja estigui pensant en properes xerrades relacionades amb aquest tema. I des d’aquí volem donar-li les gràcies al Miquel Àngel per compartir amb nosaltres els seus coneixements i la seva experiència. Va ser tot un plaer.